12 abril 2017

Intel·lectuals alfa (o com marcar territori des de la nova dreta independentista)

Els ‘alfa’ catalans són polemistes, territorials, dicotòmics, llegits i viatjats, liberals i rationalchoiceros i no són ni funcionaris ni marxistes, ni creients ni dòcils.

  • Jordi Ferrer / @JordiFerrrer – dilluns, 10 abril 2017 El Crític

A més són hàbils en la defensa i en l’atac. I sí, tinguin penis o vulva, siguin gays, heteros o trans, processistes o proreferendum, masistes o anti-Mas, de tortell de nata o de ‘coulant’ de xocolata, són per damunt de tot individus alfa que, per circumstàncies de la vida política d’aquest país-no-estat nostre, ara orbiten en un planeta ‘beta’. I d’aquí plora la criatura. L’expressió julianista per excel·lència, juntament amb la del ‘català emprenyat’, i que tants articles gloriosos li ha permès escriure al periodista badaloní de ‘La Vanguardia’ -referint-se primordialment al PP com a partit alfa espanyol- emmarca bé el que després ja veurem què té de catalanisme dominant, d’alt-right, de liberalisme tronat o transversalitat sobiranista, que de tot n’hi ha.

Una llista mediàtica que podria abraçar, a part dels columnistes més prolífics d’El Nacional, fins a la sempiterna Pilar Rahola amb el denominador comú de ser individus alfa sobiranistes. En aquest cas, intel·lectuals alfa que poden fer de far a gent molt diversa, tan pel que diuen (unitat independentista, apartidisme transversal, propensió al combat ideològic), com per com ho diuen (llenguatge directe amb altes dosis de sorna) i pel to que fan servir (contundent, a voltes irreverent), de la mateixa manera que generen anticossos a esquerranosos, catalanistes moderats, processistes convençuts, convergents ‘comme il faut’ i bonafès de la ceba. L’agressivitat o predomini alfa activa la reacció dels rivals, desactiva a persones ideològicament afins i, encara que sembli estrany, atrau als alfes ideològicament oposats. Sostres, López-Tena o la mateixa Rahola (a qui Planeta ha premiat amb 60.000 euros pel Llull d’enguany) tenen un efecte d’atracció i connivència a camp contrari.

Intel·lectuals ‘alfa’ i sobreactuació mediàtica

Hi ha una intel·lectualitat similar a la hispànica manera de Savater, Cercas, Juaristi, Espada i d’Azúa però filo-processista? Per qualitat i trajectòria no, i per bilis, tampoc, tot i que no hi falta gaire. Hi ha un tertulianisme vehement, groller, cridaner i desafiant? En certa manera sí, fruit de la teatralització i futbolització de la política. Hi ha una intel·lectualitat, liberal i patriòtica, orfe de partit i plenament ‘alfa’? Sí, oi tant. Una, la catalana de pulsió espanyolista des de fa una dècada que es va reubicar i campa per platós, redaccions i tertúlies, abraçant un ampli espectre polític des del PP i més enllà, fins al PSC, fent parada a can Ciutadans sempre que convingui. L’altra, la catalana de pulsió independentista, també hi campa ben a gust. Dels personatges mediàtics d’ambdós espectres podem enllaçar diagrames de Venn encerclant aquells tertulians softs i aquells tertulians hards. Aquests darrers, si a més de tertulians són persones claus en l’elaboració i difusió de discurs polític, aquests són els nostres intel·lectuals ‘alfa’. A can Comuns, a can Tercera Via i a can Podem també n’hi ha d’intel·lectuals però o bé van mancats de quota de pantalla o bé han de gestionar cultures polítiques complexes i procurar no desatendre cap dels eixos o clivelles que pretenen capitalitzar políticament. És a dir que a l’anar més enllà del Procés-Si i el Procés-No, la dificultat d’argumentar en platós i tertúlies és més gran o amb més riscos de descuidar o emprenyar part de la teva diversa parròquia. Tanmateix, segurament incrementaran la seva presència mediàtica a mesura que el culte d’adoració al procés canviï o requereixi d’un nou ritual, de la mateixa manera que ho faran els defensors d’espais híbrids i d’altres transversalitats, sempre predisposats al sincretisme.

vicent-sanchisVicent Sanchis, director de TV3 des del passat 13 de març / CCMA

Ara bé, el que es pot constatar és que més enllà d’ideologies hi ha una certa fraternitat d’egos entre intel·lectuals alfa de totes condicions i generacions. Comparteixen una aversió ‘alfa’ cap als qui opten per resistir enlloc de conquerir, cap aquells qui rebutgen l’estridència i l’apassionament argumental, cap aquells qui volen anàlisi i no munició. Sovint s’aprecia un cert menyspreu per la massa dòmita i un emmirallament per l’individu indòmit o singular, motiu recorrent de reconeixement a la vàlua de l’ésser racional que s’erigeix en el púgil rival, en aquell contertulià antagònic però entrenat en rings i tatamis similars. Per això em dol el recent nomenament de Vicent Sanchis com a director de TV3, per ‘alfa’, per la predisposició a la brega, pel posicionament polític explícit, perquè no dubta mai en públic, perquè hagués preferit amplis consensos a un nomenament que fa olor de darrer cartutx o última perdigonada de Junts pel Si versió CDC ‘oldschool’.

Els ‘alfa’ reconeixen la condició d’igualtat en la rivalitat. I és que hi ha una frivolitat que emana de la concepció ‘gamer’ del poder on tot pot entendre’s com un joc: a una teoria de jocs, a un joc de trons, a guanyar trumfos, a llançar ‘órdagos’ per tal de guanyar ‘frames’, batalles dialèctiques, quota de popularitat, arguments de pes, oxigen pel líder, etcètera. Una munició per argumentar en base a un llenguatge de predisposició bèl·lica al mateix temps que se sustenta en una lectura de classe dominant o privilegiada, on el missatge a transmetre rau en l buscarde la centralitat per arribar a solucions pactades. De revolta a alta mar i de calma a port. De l’exabrupte de la tertúlia a signar llibres per Sant Jordi amb qui havies ofès taaaaaant. Un joc, certament pesat, per cínic.

La vigència del ‘Tres voltes rebel’ en el debat públic

També hi ha qui hi pot buscar (i trobar) lectures de gènere i comportament masclista en aquesta intel·lectualitat pàtria, com bé ho fa la periodista Elisenda Rovira en aquest article sobre perquè no vol ser tertuliana. Més clar, l’aigua, i confirma l’existència del ‘masclisme discursiu’, terme descrit pel sociòleg Diego Gambetta a ‘An essay on discursive machismo’. La funció seminal i reproductiva de l’’alfa’ el converteix en l’especial de l’espècie. I ser especial t’allunya del comú, del ramat d’igualitaris, de perdedors diversos, de conspiradors perpetus, d’assemblearis ociosos, d’idealistes poc concrets. Viure en un món d’alfes et porta a gaudir i créixer amb el combat, ja sigui dialèctic, ideològic, estratègic o tàctic. També significa enfortir-te tu i observar les febleses dels altres i demostrar públicament tant una cosa com l’altra. La recompensa és majestàtica: domini i predomini, ascendència i descendència.

Molta intel·lectualitat d’aquest país i de tants altres, és ‘alfa’. No tota ho és -ni ganes, ni falta que fa-, tampoc a la dreta sobiranista. Tanmateix, l’exercici de la influència permanent, de l’atracció pel poder, de la capacitat manifesta d’interpretar el món i de teoritzar-lo i sobretot, sobretot, el domini de l’escena, el saber competir i resistir fa que un desenvolupi unes habilitats concretes per a la sobreexposició mediàtica i l’assumpció de les conseqüències que això comporta: pèrdua d’intimitat a canvi de lleialtats i pèrdua de serenor per capacitat de reacció.

L’individu ‘alfa‘, té molt d’ego i se li suposa una gran capacitat d’atracció, a diferència d’aquell ‘no-alfa’, que per damunt de tot és un individu més preocupat per existir que per transcendir i que, segons com, és menystingut per incapaç, per poc dotat, per poc valent, per poc competitiu, en definitiva, per inferior. Aquest article de Xavier Díez publicat a CRÍTIC, titulat ‘Els set pecats capitals de les esquerres’, permet interpretar com l’’alfa’ d’esquerres es perpetua en els vicis del cofoisme estètic i en la superioritat moral de la proposta que creu immillorable, mentre que l’’alfa’ de dretes, “simplement”, guanya. I els guanyadors atrauen. Chris Hedges en el cabdal ‘Death of the Liberal Class’ també incideix en aquesta direcció quan lamenta la poca incidència de l’esquerra institucional per evitar el desmantellament dels estats socials i les democràcies liberals al mateix temps que en aquesta obra del 2010 ja avançava algunes característiques de la política actual:

“Capitalism was once viewed by workers as a system to be fought. But capitalism is no longer challenged. Capitalist bosses, men such as Warren Buffet, George Soros, and Donald Trump, are treated as sages, celebrities and populists. The liberal class functions as their cheerleaders. Such misguided loyalty, illustrated by environmental groups that refuse to excoriate the Obama White House over the ecological catastrophe in the Gulf of Mexico, ignores the fact that the divide in America is not between Republican and Democrat. It is a divide between the corporate state and the citizen. It is a divide between capitalists and workers. And, for all the failings of the communists, they got it.”

[“El capitalisme va ser durant un temps vist pels treballadors com un sistema a combatre. Però el capitalisme ja no està amenaçat. Els amos capitalistes, homes com Warren Buffet, Georges Soros i Donald Trump, són tractats com a savis, famosos i populistes. La classe liberal funciona com les seves ‘cheerleaders’. Tan equivocada lleialtat, il·lustrada pels grups mediambientals que refusen de culpar la Casa Blanca d’Obama de la catàstrofe ecològica del Golf de Mèxic, ignora el fet que la divisió als EUA no és entre republicans i demòcrates. És una divisió entre l’estat corporatiu i el ciutadà. És una divisió entre capitalistes i treballadors. I, per tots els errors dels comunistes, ho han aconseguit”] (Hedges, Chris: Death of the Liberal Class, Nation Books, 2010, pg.15).

sanchez-cuencaIgnacio Sánchez-Cuenca, autor de ‘La desfachatez intelectual’ / ÒSCAR MARTÍNEZ

Així són els intel·lectuals de bata tacada, els que no s’amaguen i s’empastifen: opinadors, tertulians amb vocació i predisposició d’incidir en la vida política i en l’ecosistema mediàtic. Només cal llegir “La desfachatez intelectual”, d’Ignacio Sánchez Cuenca (bona entrevista de Sergi Picazo: “El nostre debat públic està marcat pel masclisme discursiu”) per veure com pot derivar l’exercici del “totisme opinatiu”, de la impunitat de la condició d’intel·lectual, de la incapacitat del capaç.

El bàlsam que ha suposat aquest llibre no té preu, sobretot per tots aquells qui veien símptomes d’obsessió malaltissa dels il·lustres literats espanyols sobre el “nacionalismo periferico” fent la gara-gara constant a telepredicadors de cadenes marianes i episcopals. I sí, en el sac de boxa argumentatiu dels alfes espanyols hi ha concentrada tota la tirallonga de tòpics, més balders que vertaders, de la massa ‘looser’ que tan bé sintetitza el “tres voltes rebel” de la Maria Mercè Marçal. Nacionalistes oprimits, dones lliures i pobres de condició. Tots tres al sac per donar-hi cops a mode d’entrenament: Marina Geli i el sexe a les escoles, Anna Gabriel i la tribu, Ada Colau i els escraches, ‘and so on’…

Els alfes sobiranistes també són contundents a l’hora de censurar la tebior, la gamma de grisos, els posicionaments ambivalents i com no, també s’abonen a la tríada que abans apuntava i que ara posa el focus en: el nacionalisme colonitzador, dones amb poder i pobres de condició (i d’esperit). Ara bé, la complexitat política catalana ha provocat que l’aferrissada pugna pel discurs hegemònic es doni a diferents nivells i amb diferents antagonismes: processistes vs antiprocessistes; indepes vs unionistes; independentistes vs catalanistes moderats; independentistes de dretes vs independentistes d’esquerres; CUP vs Comuns; ICV vs PDeCat; ERC vs PDeCAT; Esquerra pro-referendum vs esquerra anti-referendum. Tot plegat conforma un panorama de guerra de trinxeres a les xarxes (amb tuitaires ocurrents, provocadors i a voltes malparits) però també un diàleg constant per treballar-se transversalitats guanyadores que també donen peu a discursos ponderats, arguments elaborats i línies interpretatives agosarades.

En Roger Palà en l’article ‘La nova dreta independentista catalana‘ encertava a l’hora de detectar nafres i trepitjar ulls de poll per tal de propiciar un debat necessari, de la mateixa manera que l’errava (al meu modest entendre) a l’atribuir-ho a l’acció d’una elit intel·lectual conspiradora enlloc de centrar-ho en una manera d’actuar pròpia dels alfes, siguin o no intel·lectuals, i per tant, d’una manera altiva d’anar per la vida ben estesa i que atrau i repela. Una intel·lectualitat fanfarrona? Segurament, però el que falta saber és si aquestes actituds i discursos són l’incubus de la maldat (article de Jordi Graupera a resposta de la polèmica generacional entre crítics i nacionals) o bé l’esperó de la trinxera ideològica contrària a un futur pacte Comuns/ERC i per tant, futur quarter general de la nova dreta independentista amb vocació de govern. Ara bé, d’aquí a una alt-right independentista potser hi ha un pas important a fer. M’explicaré:

Un país beta, en versió de proves

En el punt de partida de l’article assenyalava que els alfes sobiranistes s’han quedat sense partit i que ara orbiten en un planeta beta, i que d’aquí plora la criatura. I a raig que ho fa. I és que per primer cop des del 1931 (amb la victòria d’ERC, escissió i debilitament de la Lliga i la proclamació de la II República espanyola), els alfa del país (versió sobiranista) no tenen un instrument polític que estigui a la seva alçada. És a dir un cop denostades la Convergència pujolista i la Unió lobbista de Duran, un cop superada la CDC de Mas per l’ERC de Junqueras i traspassada la funció lobbista d’Unió a C’s, els alfa sobiranistes s’han trobat orfes i enutjosament dubitatius. S’ha creat un instrument polític “nou”, el PDeCAT que pot servir a mitjà termini, però que sense Mas al capdavant no hi ha cap lideratge potent que permeti disputar-li l’hegemonia a ERC.

Davant d’aquest fet, s’explora una doble via: fer d’ERC (partit no-alfa) un partit atractiu pels alfes (lideratge de Junqueras i política d’aliances amb el PDeCAT i transfusió de quadres liberals al partit del triangle, revertint la tendència predominant des del 1980, quan cada deu anys una escissió d’ERC per la dreta s’integrava a CiU); o bé construir un partit de nou sobre terra cremada.

marta-pascal02Marta Pascal, coordinadora general del PDeCAT, encarna la nova generació de quadres del partit presidit per Artur Mas / PDeCAT

En aquest escenari complexe amb molts fronts oberts, s’obren múltiples possibilitats, però cap d’elles catapulta el PDeCAT com a partit hegemònic a curt termini. Un partit basat en l’estructura professional-funcionarial de l’extinta CDC té el repte (ingent diria jo) de sobreviure a l’època de vaques magres (econòmiques i polítiques) que ara té a sobre (judicialització elevada al cub: 9N, cas palau, cas X%). Escudar-se d’entrada a idearis purs (dels liberals ‘libertarians’ de Catalans i Lliures fins als democristians de Demòcrates de Catalunya, etc) radicalitza i empetiteix el projecte, que a més hauria d’esdevenir crossa d’un partit com ERC, que depenent del marcat accent liberal del PDeCAT tindria dificultats de base per establir pactes. I fora d’ERC, poques aliances més podrien fer si es va bé per la línia més pura. En canvi, la via impura i transversal és la que millor pot anar a un partit petit a la curta però predisposat a ser un ‘catch-all’ a la llarga, d’aquí que certa intel·lectualitat vegi interessant explorar vies noves d’atracció d’aquell votant independentista amant de les idees clares (que es cansarà dels circumloquis junquerians al tercer dia) i que pot sumar-se a un projecte nou desprès de la cotilla pujolista (i masista?) si aquest és ambiciós en el propòsit (independència) i contundent amb els no-alfes (l’anticolauisme epidèrmic no és només filo-convergent i caldria estudiar-lo bé, de la mateixa manera que en seran víctimes propiciatòries els “tovets” d’ERC i els possibles catalanistes “autonomistes” de centre que articulin un nou partit).

Aquest propòsit de desafiament al bonisme discursiu i al pactisme és contemporani a les idees i frames que pul·lulen amb èxit a Occident? Sí, i tant. Això és l’alt-right independentista? Potser sí, potser no. Va ser l’ERC del 1931, l’esquerra populista del país de l’època i Nosaltres Sols, l’exemple d’alt-right del moment? Quin paper van jugar-hi Estat Català i les JEREC en aquests magmes diversos i contraposats? O al revés, el ‘background’ de Companys i de tants altres republicans bregats en l’obrerisme i el sindicalisme va ser clau per una de les victòries electorals més contundents del sobiranisme? Historiadors amb veu pròpia com Enric Ucelay Da Cal ho han tractat en diferents llibres i articles, il·lustratius i provocadors, però que cal revisar per entendre les complexitats, ambicions i misèries del catalanisme polític del segle XX.

D’altra banda i retornant a l’actualitat, una alt-right aversiva amb l’esquerra pot derivar en aliances estratègiques amb un partit que no sigui l’ERC de Junqueras? D’entrada no, d’aquí les presses i la histèria del moment en preparar l’aterratge dels alfes sobiranistes a diferents pistes: la somiada però per ara improbable pista de l’hegemonia sobiranista de partit propi; la via de la incidència tàctica amb l’ERC hegemònica; i la pista de proves de l’hangar, de trinxera de resistència ferotge a un possible govern d’esquerres, a mode i semblança de l’oposició al tripartit.

Apèndix

Per cert, a qui votarà Josep Anglada en les hipotètiques eleccions al Parlament de Catalunya de 2017 o 2018? I en López-Tena? I per qui demanaran el vot el grupuscle xenòfob-independentista ‘Som‘? Si aquest bo i millor de cada casa s’agrupa amb algú del mainstream opinàtic i una intel·lectualitat independentista més o menys homologada seria el ‘Tea party de casa nostra’? Hi ha un nínxol de votants independentistes, antiglobalització de dretes, islamofòbics, xenòfobs que puguin recollir vots a l’àrea metropolitana? Seria un Frankenstein polític atractiu o denigrant pels qui volen ordre i aventura? Qui els hi donaria ressò, quota de pantalla i fins i tot finançament? La constatació d’una alt-right independentista versió hardcore convertiria al Mark Serra del PDeCAT i a Vicent Sanchis i als columnistes habituals d’El Nacional.cat en representants de la dreta catalana centrada i homologable de tota la vida?

A Espanya, tot intent de desmarcatge per la dreta ha estat aturat per un PP que ha preferit retenir aquesta alt-right en la seva òrbita electoral i mediàtica a canvi de sacrificar a joves liberals de capitals de províncies que han anat a espetegar a Ciudadanos. Només la nova desmarcada de la FAES i un Aznar amb l’ego disparat podrien alterar el que havia estat l’exemple europeu més flagrant de connivència entre dreta i extrema-dreta. Aquesta estratègia se seguiria a Catalunya? Un PDeCAT independentista donaria cobertura a extremistes? O al revés, la via oberta per la Lliga primer i per CiU després, auguren un manteniment de la centralitat com a baluard i espai polític a preservar i per tant reticents a contaminacions populistes i ultranacionalistes?

Mentre hi penso, veig masses alfes intentant marcar territori en un país en construcció i en versió beta permanent, on hi ha molts números de relliscar en l’intent de vertebració de moviments polítics basats en el broc gros i no en la subtilesa, en la grandiloqüència i no en el teixir complicitats de classe, de pàtries i de llengües.

Jordi Ferrer és historiador i amb estudis en Ciències Polítiques.

La nova dreta independentista catalana

  • Roger Palà
  • dimecres, 22 febrer 2017

Són aquí. Entre nosaltres. I ja no té cap sentit ignorar-los ni menystenir-los. El seu discurs, tot i ser minoritari, pren cada cop més rellevància i empudega el debat polític català. Primer semblaven només una anècdota de Twitter. Un comentari aïllat d’algun ‘troll’ passat de voltes en algun diari digital. Un exabrupte fora de to d’aquell ‘enfant terrible’ que fa de tertulià o d’opinador a la televisió o a la ràdio. Però ara ja són alguna cosa més. Han guanyat presència i –més important encara– influència. Veus rellevants –a les xarxes i als mitjans– els fan de cambra de ressonància. El seu discurs fa forat. D’un quant temps ençà, se senten forts. Al món bufen vents propicis als seus plantejaments. Són la nova dreta independentista catalana. Han arribat per quedar-se. I més val començar a prendre’n consciència.

La nova dreta ‘indepe’ és un corrent de fons que s’ha anat consolidant durant els últims 15 anys. Segueixen sent minoritaris i no representen el conjunt de l’independentisme, liderat socialment per l’Òmnium i l’ANC. Però ja no són una anècdota o una nota a peu de pàgina. Tot va començar amb l’autodenominat “independentisme transversal”, una construcció ideològica i mediàtica elaborada des de la factoria d’idees de la Convergència masista durant la travessia del desert que va suposar el Govern tripartit. Davant la sobiranització creixent de la societat catalana, es tractava de construir un imaginari ‘indepe’ que desbordés el discurs republicà i progressista de l’ERC de Carod-Rovira per abraçar altres àmbits. CiU necessitava un vestit nou més adequat als nous vents que bufaven. Aquesta construcció ideològica, però, tenia també una cara fosca: els constants atacs contra ERC per la seva aposta del tripartit, des del DVD ‘ConfidencialCAT’, impulsat per David Madí fins a webs anònimes com ‘Tripartit Watch’. Tot això ara sembla la prehistòria, però és fonamental tenir-ho present. Així va començar la nova dreta ‘indepe’ a lliurar la batalla de les idees.

catalonia_20red_grandeRessonàncies de l”alt-right’ nord-americana

Aquesta mena d’accions van anar deixant un pòsit que, amb l’eclosió de les xarxes socials, va cristal·litzar en l’anomenat ‘Camamilla Party’, emulant el ‘Tea Party’ dels neoconservadors nord-americans. Es tractava d’elaborar un discurs que aïllés ERC i arraconés el relat tradicional de l’independentisme, sovint associat a l’esquerra més transformadora. “Ni de dretes ni d’esquerres, Catalunya”, “Primer, la independència, i després ja ho veurem”, “Espanya ens roba”… Va anar, doncs, sorgint un grup més o menys organitzat d’agitadors, en alguns casos franctiradors, en d’altres teledirigits, sovint –o gairebé sempre– anònims. El seu objectiu: disparar contra tot allò que qüestionés l’hegemonia convergent en el relat independentista. Amb el pas del temps, aquest discurs va anar arrelant i proliferant també als mitjans, a partir de l’aparició i consolidació d’opinadors i articulistes afins. El sociòleg i expert en comunicació Manuel Castells explica com el moviment patriota conservador nord-americà ha utilitzat els seus propis mitjans de comunicació per generar una nova identitat i construir relat. “Són importants la gestió d’imaginaris simbòlics i llenguatges expressius per afavorir l’autoreconeixement comunitari i uns nous codis identitaris”.

Aquesta nova dreta populista i ‘indepe’ és l’evolució d’aquests grups, idees i marcs mentals. El fenomen ha mudat durant els últims temps i s’ha empeltat d’altres tradicions ideològiques. Hi ha ressonàncies de l’anomenada ‘alt-right’ (dreta alternativa) nord-americana en moltes de les accions i posicionaments d’aquest espai polític. Potser no trigarem a veure el lema estampat en alguna samarreta: ‘Make Catalonia great again’. La nova dreta ‘indepe’ és ara un espai polític que va més enllà dels partits polítics clàssics de la dreta catalana i que es va movent tant dins com fora del ‘mainstream’ mediàtic. Ja no és gens marginal. És un magma difús que mira d’influir en tots els partits independentistes, des del nou Partit Demòcrata fins a la CUP passant per ERC. I de vegades ho aconsegueix, potser sense que aquells que reprodueixen el seu relat en siguin del tot conscients, fent entrar el seu nociu discurs de vena inflada per la porta del darrere. Aquesta reflexió, la feia Aitor Carr, una veu significada del món dels ‘comuns’, en un comentari a Facebook:

La nova dreta ‘indepe’ té un discurs esquemàtic, sovint contradictori i poc complex, que podria resumir-se en un únic punt: “Primer, la independència”. L’existència de l’Estat espanyol i els seus greuges cap a la Generalitat són l’únic punt sobre el qual pivota el seu programa. És el perfeccionament d’aquell relat de “tot és culpa de Madrid” que històricament havia construït la dreta catalana des dels temps de Pujol. No hi fa res que en moltes de les coses que són “culpa de Madrid” els catalans hi tinguem, també, una part de culpa menor o major. El seu relat menysté que la població espanyola també pateix les conseqüències de les polítiques socials, econòmiques o culturals dels governs del PP (o del PSOE). Sovint, la nova dreta ‘indepe’ parla d’“els espanyols” com l’adversari polític per referir-se a l’Estat espanyol, culpant així tots els ciutadans de l’Estat de les decisions del Govern de Rajoy contra la Generalitat o contra polítics catalans, malgrat que el PP només tinguin 7,9 milions de vots d’un total de 45 milions d’habitants. De vegades, i en una altra direcció, l’apel·latiu “espanyol” és emprat per la nova dreta ‘indepe’ per referir-se a ciutadans catalans. Per exemple: l’alcaldessa espanyola. Això no és nou. També l’ERC de Carod-Rovira i de Puigcercós va ser durament blasmada per fer president l“espanyol” José Montilla.

Nacionalista, classista, racista, masclista… i sense control

La nova dreta ‘indepe’ és, per davant de tot, nacionalista. De vegades també és classista, racista i masclista. No està gens interessada a abonar el discurs independentista que, des del PSAN o Nacionalistes d’Esquerra fins a l’esforç dels últims anys d’ERC, de la CUP o d’entitats com l’Òmnium, ha maldat per compartir un projecte amb un accent especial per la sensibilitat social, la pluralitat cultural i, fins i tot, el reconeixement del castellà. La nova dreta ‘indepe’ no té el suport de la Convergència de tota la vida ni segurament tampoc dels sectors més propers al president Carles Puigdemont. Les seves formes no encaixen amb el tarannà moderat del pujolisme clàssic, ni amb els valors més oberts del nou PDeCAT, ni amb la tradició del catalanisme moderat de tota la vida. Fins i tot, es podria dir que aquesta nova dreta ‘indepe’ no encaixa amb el ‘discurs ESADE’ i neoliberal dels Mas-Colell o el sector negocis de la vella CDC. No tenen el suport orgànic de les 400 famílies. Potser Convergència va abonar aquest discurs en el seu moment, però ja fa temps que no el controla a voluntat. La nova dreta ‘indepe’ va per lliure. Busquen donar una imatge –sigui real o no– de moviment popular i de classes mitjanes treballadores allunyada de les elits de l’’establishment’. Sovint són incòmodes a aquells que, en teoria, haurien de ser dels seus.

La nova dreta ‘indepe’ té un odi gairebé ancestral a l’esquerra progressista d’arrel barcelonina i a tot allò que faci olor d’herència del PSUC o del moviment llibertari. Són l’antítesi del catalanisme d’arrel progressista de l’“un sol poble”, que va empeltar lluita nacional amb lluita social durant l’antifranquisme. Per a la nova dreta ‘indepe’, la intel·lectualitat d’esquerres –en especial, la barcelonina– és l’’establishment’ pur i dur, igual que Donald Trump i els seus partidaris detesten els ‘liberals’ il·lustrats del Partit Demòcrata i els intel·lectuals de Nova York. La nova dreta ‘indepe’ genera especial irritació en el món dels ‘comuns’. Molta gent d’aquest espai es pot sentir relativament interpel·lada pels missatges més integradors del sobiranisme. Però la distància respecte a aquest món és total i absoluta. Diguem-ne, per dir-ho molt suaument, que no ajuden gens a seduir el món dels ‘comuns’ cap a les posicions independentistes.

De l”Obamafòbia’ a la ‘Colaufòbia’ i el #PressingCUP

Si la nova dreta nord-americana ha fet de l’’Obamafòbia’ el seu cavall de batalla, la nova dreta ‘indepe’ n’ha generat la seva pròpia versió: la ‘Colaufòbia’. La figura d’Ada Colau, alcaldessa de la capital catalana després d’un gir inesperat en les eleccions municipals de 2015, és l’alfa i l’omega de les obsessions de la nostra particular ‘alt-right’. Ja fa mesos que aquests grups d’opinadors i activistes de Twitter focalitza les seves accions més explícites en qüestionar la política i la figura de l’alcaldessa de Barcelona. S’han pogut detectar accions coordinades d’aquests entorns en el recent episodi de l’acció artística dels carrets de la compra feta per uns estudiants de belles arts al Fossar de les Moreres, però també es van veure ja amb les crítiques al pregó de l’escriptor Javier Pérez Andújar o arran de l’exposició d’un vell monument de Franco davant del Centre Cultural del Born. No hi fa res que Colau votés ‘sí-sí’ el 9-N. No hi fa res que defensi el referèndum. La nova dreta ‘indepe’ n’ha fet l’ase dels cops.

Però la nova dreta ‘indepe’ no solament té els ‘comuns’ i Colau al punt de mira. Els propagadors d’aquest relat no dubten a disparar amb metralla contra aquells qui, dins del camp de l’independentisme, tenen la intenció de sortir del guió. Ho vam veure amb especial cruesa durant els tres mesos d’interinatge polític posterior al 27-S, amb les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP sobre la investidura d’Artur Mas. Va popularitzar-se llavors a les xarxes el concepte #PressingCUP, i aquesta organització va ser titllada de poc menys que d’agents del CNI. Perquè, d’agents del CNI, la nova dreta ‘indepe’, en veu molts. A tot arreu. A cada cantonada.

La nova dreta ‘indepe’ té també un fort contingut misogin, que s’expressa sovint en el seu odi contra Colau (diuen “la” Colau, sempre amb l’article davant) o contra Anna Gabriel (una “puta amargada”). Però no solament: sovint els opinadors de referència d’aquest espai esgrimeixen plantejaments obertament masclistes en importants tribunes als grans mitjans de comunicació catalans (de vegades, fins i tot de mitjans públics). Una actitud que s’ha anat normalitzant i que sovint es menysté, assumint-la com la inevitable sortida de to de “l’enfant terrible”. Molt a prop de la nova dreta ‘indepe’ hi ha una corrua important de veus inspirades per Salvador Sostres. Aquesta mena de comentaris masclistes, els hem sentit de boca d’Enric Vila o de Bernat Dedéu. Aquest darrer encapçala una candidatura a la presidència de l’Ateneu Barcelonès.

La nova dreta ‘indepe’ és minoritària i no representa el corrent central de l’independentisme. Això, cal tenir-ho clar i repetir-ho allà on no faci falta. Fins ara, l’independentisme ha optat per menystenir, silenciar o no donar importància a aquesta mena d’actituds. Ho ha fet perquè la dreta espanyola és la primera interessada a propagar el discurs que els independentistes (o directament “els catalans”: també hi ha una ‘alt-right a Espanya) són totalitaris, d’extrema dreta o directament nazis. Però ha arribat l’hora de dir prou. Fer veure que no existeix o ignorar-ne l’existència no farà que desaparegui per art de màgia. I han de ser els mateixos ‘indepes’ els primers a arremangar-se i denunciar-ho. Durant els últims anys s’ha demostrat que ignorar el problema no hi ha posat fi, sinó que el discurs de la dreta ‘indepe’ s’ha consolidat i ha fet forat. Per això és imprescindible començar a plantar-hi cara, donant forma a un discurs que s’empelti de la tradició social i inclusiva del catalanisme progressista i de l’esquerra independentista. L’independentisme s’hi juga molt.

Etiquetes: , , ,