Antifeixistes.org

Tota la informació sobre l'extrema dreta al País Valencià

“El blaverisme és xenòfob, anti-intelectual, nacionalista espanyol i, al seu inici, vinculat a la cosmovisió franquista”

“Naix en la Transició, com instrument de la dreta i reacció contra el valencianisme democràtic i l’esquerra. És xenòfob, anti-intelectual, nacionalista espanyol i, al seu inici, vinculat a la cosmovisió franquista. En la Transició va prendre ràpid per incultura i desconeiximent de la llengua catalana comú”. Així de contundent i clar defineix Francesc Viadell (Algemesí, 1968) en una entrevista a Público què és el blaverisme. . Publicacions de la Universitat de València reedita l’obra que retrata el moviment anticatalanista al País Valencià, un llibre imprescindible per entendre l’origen i la vigència d’aquest particular moviment ultra. Destaca la impunitat amb la què actuen els grups violents anticatalanistes i l’ús electoral que en fa el PP. Reproduïm també una entrevista publicada a El País i animem a que llegiu aquest llibre. CONSULTA EL NOSTRE ARXIU DE NOTÍCIES SOBRE BLAVERISME

Entrevista de Público:

“Camps aún se vale del anticatalanismo”

Francesc Viadel. Autor de ‘No mos fareu catalans’. El ensayo repasa como el ‘blaverismo’ ha sido la divisa de la derecha valenciana

FERRAN CASAS – BARCELONA – 18/01/2010 07:30

En la reedición ampliada a cargo de Publicacions de la Universitat de València, el periodista valenciano retrata un movimiento que tomó el nombre de la incorporación de la franja azul de la bandera municipal de Valencia a la senyera y que niega el vínculo cultural y lingüístico con Catalunya contra sentencias judiciales y criterios científicos.

¿Qué es el blaverismo?

Nace en la Transición, como instrumento de la derecha y reacción contra el valencianismo democrático y la izquierda. Es xenófobo, antiintelectual, nacionalista español y, en su inicio, vinculado a la cosmovisión franquista. En la Transición prendió rápido por incultura y desconocimiento de la lengua catalana común.

¿Tuvieron que ver las renuncias de la izquierda con la senyera, el nombre País Valenciano o la defensa de la unidad de la lengua?

El PSOE veía en el valencianismo un problema para conseguir el poder en el País Valenciano y el socialismo local se acobardó. Nadie esperaba algo tan tremendo. La propuesta lingüística progresista de avanzar desde una visión no regionalista choca con la apelación emotiva y de frase corta conservadora. Los blaveros apelan en castellano a salvar el valenciano. Demonizaron lo natural: la relación entre Catalunya y el País Valenciano.

Pasa la Transición, se consolida la democracia y el blaverismo. ¿El actual Estatut, que habla de “idioma valenciano”, es el punto de llegada?

En los 70 se cerró mal y ahora se pagan las consecuencias. Había la idea de que el tiempo, la educación y la estabilidad, haría madurar todo y que la negación de la unidad de la lengua moriría por inanición. Pero la derecha cayó en lo rentable del anticatalanismo.

La opinión de los filólogos es abrumadora en el sentido que catalán y valenciano son dos nombres para la misma lengua. Pero el blaverismo también buscó carcasa intelectual. ¿Quién era Bernard Weiss?

La diferencia intelectual entre un movimiento y otro es abismal. Necesitaban intelectuales y los inventaban. Weiss nunca existió. Decían que era un profesor de la Universidad de Munich. Sus tesis y textos aparecían en la prensa, se le esperaba en congresos Un despropósito igual que la colección de monedas mozárabes en valenciano. Una de las cosas que causa más tristeza es el eco a la manipulación sin fundamento.

Dos personajes fueron clave, el ex líder de Unió Valenciana González Lizondo y la exdirectora de Las Provincias María Consuelo Reyna. ¿Ahora lo lidera Francisco Camps.

El anticatalanismo vale a Camps para ganar votos y para ello hace falta enemigo externo. Si el PSOE se opone a la Fórmula 1, el PP lo resume a que apoya la Fórmula 1 en Catalunya. Lo mismo pasa con el trasvase del Ebro. Como hicieron los nazis, crean una distancia exagerada entre el valenciano bueno y el malo. A finales de noviembre se convocó una manifestación vía Facebook contra la corrupción. Fue un éxito ¡y el PP apeló al catalanismo!

Hubo violencia contra intelectuales como Joan Fuster o Manuel Sanchis Guarner en la Transición y ahora contra partidos. ¿Hay impunidad?

La crispación impide debates serenos. ¿Qué habría pasado si en la Transición el País Valenciano hubiera seguido la vía catalana? Se impidió y a los poderes del Estado les fue bien que nos sumásemos a Catalunya y Euskadi cuestionando la visión uniforme de España. Los atentados aún duran y las detenciones son anecdóticas. La sociedad valenciana es pasiva.

En su libro se fija en la Iglesia. ¿Qué papel tuvo?

Fue muy castellanizada. Llegó al franquismo con un clero culturalmente pobre y en los 70 tienen la sensación que valencianismo es marxismo. Cuando se consiguen misas en valenciano los blaveros entran en templos de Valencia para boicotearlas. Los aperturistas se replegaron.

¿Hasta qué punto el blaverismo tiene que ver con el retroceso del uso social del valenciano?

Mucho. Su objetivo era frenarlo y lo ha hecho. Ha producido mucho cansancio con el tema y hecho que la lengua no sea vehículo de cultura y cohesión sino un problema. Hay un deterioro del clima democrático y el PP agita siempre el anticatalanismo. Fomenta relaciones económicas pero machaca las culturales. Se ve Al Jazeera mientras se persigue a TV3.

ENTREVISTA D’EL PAÍS:

La ferida oberta del blaverisme

Viadel reedita ‘No mos fareu catalans’ quan encara és vigent la violència anticatalanista

Enrtrevista de Xavier Aliaga a Francesc Viadel

Fa tan sols tres anys, el periodista i escriptor Francesc Viadel (Algemesí, 1968) treia a la llum No mos fareu catalans! (L’esfera dels llibres, 2006), un llibre de títol ambigu i provocador, on sistematitzava i documentava la història del moviment ideològic anticatalà del País Valencià. Una ferida que alguns consideraven cauteritzada o, almenys, parcialment tancada. Tanmateix, l’inquietant subtítol de l’obra, Història inacabada del blaverisme, ha resultat premonitori: d’aleshores ençà, la violència verbal i física de l’anticatalanisme continua present en forma d’incendiàries accions i manifestacions públiques dels dirigents del PP i d’agressions i atacs cap a persones i institucions progressistes atiats i legitimats ideològicament pel discurs oficial.

La pervivència del fenomen va animar Viadel a revisar i ampliar No mos fareu catalans!, editat aquesta vegada per la Universitat de València, amb un pròleg clarivident i un passatge dedicat a explicar el paper de l’Església valenciana en el fenomen. Allò més substancial, però, és la inclusió d’un epíleg devastador que fa repàs de la violència exercida des de l’aparició del llibre fins ara i que serveix per a prendre consciència de la virulenta vigència de l’anticatalanisme.

”L’atribució de l’anticatalanisme al passat és un error molt greu”, dispara a través del telèfon Viadel, resident a Barcelona des de fa un quant temps. “Només s’ha de fer el seguiment de les manifestacions de dirigents del PP emprant l’anticatalanisme amb l’objectiu de criminalitzar i estrangeritzar l’adversari. Lluny de desaparéixer, el fenomen és ben viu i acompleix una funció política fonamental. Amb tots els matisos que es vulga, s’assembla al procés que seguiren els nacionalsocialistes contra els jueus, amb la negació de la seua condició d’alemanys”. El periodista, de fet, no fa broma. No es perd en circumloquis i no cerca eufemismes. “Més enllà de la violència verbal, hi ha una violència pràctica, com ho demostra la recent pallissa al blocaire Pere Fuset, de la pàgina valencianisme.com”, raona.

En contra de la tesi de l’apaivagament, Viadel parla d’una invisibilització del blaverisme que té a veure “amb l’assumpció social d’aquesta ideologia gràcies a l’actuació del PP i de mitjans com Canal 9, que han contribuït al fet que la societat ho assumira com a propi”. La “passivitat dels sectors progressistes” també hi hauria contribuït: “L’esquerra ha fet una banalització de l’anticatalanisme i l’ha assumit amb resignació. De fet, no hi ha cap partit progressista que tinga un discurs articulat de resposta. Hi ha una manca d’actuació que no calcula la profunditat ni la gravetat del discurs de la dreta”. Una inacció que, segons Viadel, estaria en la base de la “sensació d’impunitat”. “Quan esclaten bombes a les seus d’Esquerra Republicana i del Bloc i la resposta social i política és tan tímida, alguna cosa no funciona bé”, adverteix, “perquè hi ha manifestacions de responsables polítics que segueixen la mateixa línia de la gent que posa els artefactes”. Un discurs que no evita les traces d’hipocresia en les relacions institucionals entre País Valencià i Catalunya. “El PP vol fer entendre que les relacions amb Catalunya són escasses, però normals. I d’altra banda, fa de l’anticatalanisme un instrument de gran eficàcia política en una societat poc llegida, prepolítica”, assenyala. “És clar, la impostura és absoluta, perquè critiquen models de llengua que ells
mateixos han pactat”, afig en al·lusió a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Les conseqüències per a la precària articulació d’un discurs nacional i modernitzador des de la política són conegudes. Però també hi ha víctimes entre la població civil.

“L’aïllament i la pressió envers els sectors progressistes és tan bestial que cada vegada hi ha més casos d’exili interior i exterior, de professionals de la llengua i la cultura que veuen en aqueix clima social poques perspectives de futur”, explica. Un clima de “desvalencianització” que tindria una segona fase amb “la destrucció i l’expulsió simbòlica de tots aquells elements que consideren contraris a les seues tesis”. Com a resposta, “més enllà dels debats d’identitat, s’hauria d’haver situat l’anticatalanisme com el que és, una excrescència del passat reaccionària i xenòfoba que serveix per a tapar unes altres realitats com la corrupció”. Una construcció en negatiu d’una pàtria i una identitat “fonamentades sobre l’odi visceral a Catalunya”, amb el perill que suposa l’atiament de les vísceres. Una ideologia amb un futur torbadorament sòlid. “Mentre l’esquerra no veja el perill i no sàpia contrarestar això, tenen negoci per a molts anys”. Si més no, perquè l’antídot d’una societat més culta i més preparada “ara com ara és difícil”.