Antifeixistes.org

Tota la informació sobre l'extrema dreta al País Valencià

L’autor de l’atemptat de Nova Zelanda forma part d’un moviment connectat mundialment

L’autor de la massacre en dues mesquites a Nova Zelanda és venerat en l’ambient de l’extrema dreta, també a Alemanya. L’escena fa temps que està connectada mundialment per internet, i les forces de seguretat estan desbordades.

Per a alguns el que va passar divendres 15 de març cap a les 13.30 va ser un happening al fòrum d’internet 8chan. Brenton Tarrant havia anunciat que perpetraria un atac mortal i que el retransmetria en directe per Facebook. Allà van enviar-li missatges els primers fans. “Molta sort”, va escriure un; “sona divertit”, va dir un altre; “que vagi bé el cap de setmana”, va fer un tercer. I després, quan efectivament a través de la càmera frontal es va poder veure com a l’entrada de la mesquita Al Noor de Christchurch, a Nova Zelanda, matava la primera persona, que l’acabava de saludar amistosament, un altre fan escrivia: “Hòstia tu, quin tiroteig!”.

Gairebé dos-cents usuaris de Facebook van seguir pel mòbil, la tauleta o l’ordinador com Tarrant, de 28 anys, baixava del cotxe, obria el maleter –on portava les armes– i després començava a matar cinquanta persones en dues mesquites i pel voltant dels edificis.

Criatures com Mucad Ibrahim, de 3 anys. Nois com Sayyad Milne, de 14. Homes com el pare de família Khaled Mustafa. Dones com Husne Ara Parvin, que intentava protegir el seu marit, que anava amb cadira de rodes.

Un assassinat massiu de musulmans, documentat en temps real, filmat des de l’òptica d’un videojoc, celebrat com una final de futbol. “Així guanyarem”, escrivia un cinquè fan. No hi ha menyspreu més gran envers altres persones.

Cap d’aquests gairebé dos-cents espectadors no va alertar Facebook del crim, i milers de persones van veure la retransmissió posteriorment. L’empresa, dirigida per Mark Zuckerberg, a qui li agrada vantar-se del fet que hi ha desenes de milers de moderadors que supervisen contínuament els continguts de la xarxa social, al principi no va detectar res. Fins passats dotze minuts des del final de la retransmissió, Facebook no va rebre cap avís. L’empresa suposadament va esborrar 300.000 còpies del vídeo en 24 hores; els filtres automatitzats van impedir 1,2 milions de vegades que es carregués el vídeo de Tarrant. Però com passa amb totes les dades que es comparteixen ràpidament i amb freqüència, no es va aconseguir l’eliminació del vídeo. Qui vulgui encara el pot trobar.

Brenton Tarrant va aconseguir els seus objectius: atenció mundial, disset minuts espantosos com a llegat i finalment la reverència virtual de persones que se senten com ell. D’aquestes persones n’hi ha arreu del món, moltes d’elles a Alemanya. I amb prou feines s’esforcen per amagar l’alegria per la mort d’aquells musulmans.

La “propaganda pel fet” és un concepte del segle XIX, ideat primerament pels anarquistes. Criminals com Tarrant ara el recuperen fent servir les eines del món digital: la retransmissió en directe a través de xarxes socials, l’apel·lació a persones que opinen igual i la difusió dels anomenats mems pel fet: imatges icòniques, per exemple la motxilla que Tarrant portava durant l’atac. La seva imatge es converteix en la insígnia d’un presumpte heroi i en una crida a imitar-lo.

Es pot escriure sobre aquest criminal i, encara que sigui involuntàriament, millorar-ne la imatge? Es pot esmentar el seu nom o val més no dir-lo, com fa la primera ministra de Nova Zelanda, Jacinda Ardern? O hem de suportar que se sentís triomfador si llegís l’article?

La resposta és que sí, que s’ha de fer. S’ha de parlar de Brenton Tarrant, cal escriure sobre ell per entendre què va passar i què més podria passar. Tarrant representa una nova forma de terrorisme que sobretot està pensada per reclutar imitadors per internet. “Terrorista trol”, així va denominar-lo encertadament el columnista de Der Spiegel-Online Sascha Lobo. Un nom que sona inofensiu per a un tipus de criminal que les forces de seguretat consideren molt perillós, però contra el qual no tenen encara cap pla contundent.

L’explicació que s’ha donat fins ara sobre els atacs violents insospitats, sovint es considera insuficient i sembla un clixé per a la superació de la tristesa social. Els autors dels atemptats són descrits com a persones solitàries amb dificultats, persones trastornades, amb una infantesa dura o no. A vegades des de la distància se’ls considera malalts mentals, d’altres se’ls presenta com persones aïllades socialment. “Llops solitaris“, així els anomenen els investigadors.

En la majoria dels casos, això és correcte. Segons l’estat actual de la investigació, Tarrant també actuava sol. No seguia les ordres d’un líder, sinó que va planejar l’atac ell sol. Al seu entorn ningú no va detectar el canvi que es va anar produint en el seu interior i que de mica en mica el va anar radicalitzant. Tampoc no hi ha indicis que patís cap trastorn psicològic.

Què passaria, però, si entre certs assassinats massius hi hagués una connexió ideològica? Si els seus atacs no fossin tan singulars i inexplicables, sinó que partissin de motius polítics? Si els llops solitaris en realitat fossin una manada? O, per dir-ho amb el llenguatge dels autors: si es veiessin com a soldats del front d’un gran moviment que s’oposa a suposats perills del nostre temps?

Amb els fets de Christchurch, aquesta interpretació es torna més plausible. La línia entre els mons mentals de Brenton Tarrant i per exemple Anders Breivik, que el 2011 va matar 77 persones a Noruega, és fàcil de traçar. Per justificar els assassinats, tots dos van fabricar una amalgama de teoremes d’odi contra certes persones. Els van recollir en manifestos que ara volten pels canals digitals i que s’estan tornant la Bíblia de nous assassins potencials.

En la seva explicació, Tarrant fa referència a Breivik i en la formulació i l’estructura se li assembla, com diu la periodista noruega Åsne Seierstad, que ha escrit un llibre sobre Breivik. “Tots dos comparteixen la mateixa ideologia, una mena de feixisme modern, l’enemic principal del qual són els musulmans”. En el seu manifest Tarrant afirma fins i tot que va tenir un breu contacte amb Breivik, si bé no queda clar quan i com.

També David Sonboly –que el 2016 al centre comercial Olympia, a Munic, va disparar a nou persones de famílies immigrants– buscava un acostament amb l’assassí noruec. Per a l’atac Sonboly volia tenir la mateixa pistola que havia fet servir el noruec. Després d’una llarga cerca la va trobar a la darknet.

Ja no cal entrar en pàgines de neonazis radicals per percebre la preocupació per la presumpta mort de la raça blanca. Ja no cal anar a trobades de germandats en restaurants carrinclons per experimentar on hi ha latent el suposat perill: són els immigrants musulmans, els “invasors”, tal com els anomena Tarrant.

Les fantasies de la conspiració d’un Breivik, un Sonboly o un Tarrantpenetren en l’imaginari popular a través de youtubers encantadors o mitjançant canals de fans de rapers coneguts. Van a parar a fòrums com 4chan o 8chan, en comunitats de jugadors de videojocs com Discord o Steam, a plataformes com Global Fascist Fraternity, Fascist Forge o Ironmarch, i s’integren en una cultura de dreta a internet amb uns codis i una forma d’actuar propis. Als membres sovint els costa diferenciar entre coses serioses i una mala ironia, potser ni tan sols entre món virtual i analògic. Com s’explica el pertorbador aplaudiment a la retransmissió en directe d’una matança brutal? Pel que sembla, els que se’n van alegrar no saben distingir entre un videojoc en primera persona i un assassinat massiu.

Assassins com Breivik o Tarrant es veuen com l’avantguarda d’una minoria en desaparició. Fortament armats, prenen el determini d’actuar perquè veuen l’apocalipsi a tocar. Mentre tots els altres només xerren, ells porten a terme accions sagnants per defensar els suposats interessos de la raça blanca.

Aquesta obstinació té efectes en algunes ments joves; la ideologia que hi ha al darrere vaga per les ments d’alguns dels assassins dels últims anys. Als EUA no fa gaire un militar de la guàrdia de costes volia matar un gran nombre de civils. I precisament prenia la inspiració de Breivik.

Ens hem d’imaginar aquest tipus d’assassins massius com una família ideològica? Són, sense que els calgui una organització, terroristes dorments d’un moviment que si més no té el seu mínim comú denominador en el fet que hi ha vides que no són dignes? I que tenen dret a exterminar-les? Quants d’aquests terroristes dorments hi deu haver, i quan se’n desperta un?

Brenton Tarrant va créixer als anys noranta a l’est d’Austràlia, a la petita localitat de Grafton. El seu pare treballava d’escombriaire i la seva mare era mestra. La parella tenia dos fills. El pare de Tarrant va patir un càncer i va morir el 2010 a l’edat de 49 anys.

Tarrant va deixar la feina d’entrenador en un gimnàs i va decidir fer un viatge pel món. Va ser una experiència que pel que sembla va marcar i consolidar la seva ideologia.

Probablement van ser decisives les seves estades als Balcans, les històries i mites d’aquesta àrea haurien inspirat el seu pensament d’extrema dreta: la llegenda de la lluita eterna del cristianisme contra les hordes musulmanesque s’acostaven des d’Orient per canviar la creu per la mitja lluna.

En les armes i revistes que més tard utilitzaria Tarrant per matar, hi apareixen diversos noms de combatents cristians que en els darrers mil anys han lluitat contra els exèrcits otomans. Tarrant es veia com una continuació d’aquests homes i d’aquesta manera possiblement intentava elevar la seva acció considerant-la part d’una lluita decisiva al llarg de segles.

Durant els últims anys el topos de la lluita definitiva de la cristiandat contra els musulmans ha substituït parcialment, en el si de l’extrema dreta, el racisme com a nucli ideològic. Aquesta visió s’assembla a la dels assassins islamistes que en la seva lluita contra els “infidels” també tracen un arc des de l’alta edat mitjana fins a l’actualitat, passant per les croades. “Els extremistes no es veuen mai en el paper d’agressors, sinó en un estat d’amenaça existencial”, diu l’expert en terrorisme Peter Neumann, del King’s College de Londres. “Des del seu punt de vista la lluita entre cultures és imminent”.

En les guerres de Iugoslàvia els criminals de guerra serbis justificaven amb aquesta ideologia la seva lluita contra els bosnians musulmans. Brenton Tarrant va acompanyar el seu text amb una cançó de guerra sèrbia d’aquell període: “Karadžić, guia els teus serbis”. La cançó va arribar a internet fa més de deu anys de la mà de radicals de dreta en forma de noves versions amb el cínic subtítol “Fora el kebab“.

Si hem de fer cas del “manifest” de Tarrant, va ser a la primavera del 2017 quan va decidir que la violència era la solució definitiva. Aleshores va morir a Estocolm Ebba Åkerlund, una nena d’11 anys, mentre tornava de l’escola, quan un uzbek de 39 anys va atropellar un grup de persones amb un camió. Unes quantes setmanes més tard Emmanuel Macron era escollit president de la República Francesa. En aquell moment Tarrant va travessar França.

Allà, segons escriu Tarrant, va veure-hi una situació pitjor del que s’havia imaginat. Des d’un cotxe de lloguer aparcat davant un centre comercial, veia pertot arreu “intrusos”. També esmenta les agressions sexuals del cap d’any 2015-2016 a Colònia. Les troba “xocants” i escriu als perpetradors: “Acabareu penjats”.

“El gran intercanvi”, així titula Tarrant el seu manifest. No és només el títol d’un llibre de l’autor francès Renaud Camus, nascut el 1946, sinó també una interpretació ideològica de la modernitat. S’ha estès en pocs anys per totes les xarxes de dreta i també entre el populisme parlamentari.

A Alemanya aquesta quimera es coneix com a Umvolkung (aproximadament, ‘inversió ètnica’). Aquest terme és el títol d’un llibre de l’escriptor islamòfob Akif Pirinçci. I, en comunicats de premsa, el cap del grup parlamentari de l’AfD al parlament alemany, Alexander Gauland, parla d’un “intercanvi de població”. No es pot acusar persones com Camus, Pirinçci o Gauland de ser els responsables de les matances d’un assassí. Però sí que es remeten als mateixos patrons de pensament.

Segons la cosmovisió de Camus, hi ha un moviment de gran envergadura i propiciat intencionadament per reemplaçar la població europea “original” amb àrabs i africans. L’autor considera l’assassinat massiu de jueus europeus, la Xoà, com una cosa menor que el presumpte “genocidi” previst contra la població indígena europea.

La civilització europea, doncs, està en perill perquè l’home blanc ja no controla la situació. La interpretació radical d’aquesta ideologia desemboca en violència. En vista del suposat extermini imminent, tot està permès, ja no valen regles ni lleis. Des de la perspectiva dels terroristes i els seus seguidors només hi ha herois de la resistència.

Després de l’atemptat a Nova Zelanda Camus va expressar-se amb un tuit. Recomanava “als meus amics musulmans” que es repleguessin en una mena de fortalesa en terres islàmiques, ja que ell, Camus, estava molt amoïnat per ells. Una preocupació que també es pot llegir com una amenaça.

Quan Brenton Tarrant va tornar del seu viatge per Europa, no es va establir a Austràlia sinó a Nova Zelanda. Va triar Dunedin, una ciutat del sud del país, projectada per colons escocesos a imatge d’Edimburg. Al port hi ha gavines planejant per l’aire. A la costa hi viuen pingüins i foques. La comunitat d’immigrants més gran és la britànica.

La casa on vivia Tarrant es troba en un petit turó, no gaire lluny d’una badia. Està pintada de colors clars, i té una tanca de fusta blanca. A la bústia hi diu: “No volem publicitat”.

Tarrant no tenia permís d’armes. Tenia la clau de la zona de tir del Brice Rifle Club, on s’entrenava regularment. Disparava amb una escopeta de caça i una metralladora semiautomàtica que havia comprat legalment per internet. Quan al febrer del 2018 es va unir al club, segons recorda el seu vicepresident, ja sabia disparar.

Primer l’objectiu havia de ser Dunedin, escriu Tarrant, però després la tria va recaure en Christchurch, una població a quatre hores i mitja en cotxe, perquè les mesquites d’allà tenien més visitants, segons la seva justificació. Pel seu aspecte, els edificis quedarien més bé per televisió. Una idea que recorre tot el seu manifest és la següent: com puc aconseguir la màxima atenció mediàtica? Quan Tarrant va comparèixer davant el jutge després de ser detingut, va fer el gest de “white power” (‘poder blanc’) amb la mà: un gest dels extremistes blancs, un missatge de triomf dirigit als clandestins admiradors.

L’expert en l’extrema dreta Florian Hartleb n’està segur: “Una acció com aquesta també hauria pogut passar a Alemanya, Àustria o Suècia“. Al cap i a la fi l’autor fa clares referències al discurs de la conspiració que fa la dreta a Europa. A més, a Alemanya també hi ha un sector que celebra l’acció de l’australià. “Que guai, la gentussa musulmana a prendre vent, pam-pam-pam”, escriu una persona l’endemà a la plataforma en alemany Kohlchan. “I això només és el començament”, afegeix un altre membre. “Quan passarà alguna cosa a la megamesquita turca de Colònia?” Algun agent de les forces especials que n’estigui fins als nassos? Va, aneu-hi de seguida”.

Per a experts com Hartleb, a Alemanya no es presta l’atenció adient envers aquest fenomen, i això comença per les autoritats: “Si bé en el cas d’autors d’atemptats islamistes la ideologia es considera l’explicació central, en els cas dels assassins de dreta la motivació racista sovint es considera un aspecte secundari”. Com en el cas de David Sonboly, l’assassí de Munic. Segons la policia, el motiu dels assassinats comesos per aquell noi de 18 anys, amb problemes psicològics, hauria estat la venjança per l’assetjament escolar que va patir durant anys. Fins més tard diversos pèrits de la ciutat de Munic no van declarar que els fets eren un crim d’odi. Hartleb formava part d’aquell grup d’experts.

On s’acaba un atac aïllat d’un solitari i comença el terrorisme? David Sonboly va cridar a les seves víctimes: “Desgraciats, vosaltres sou culpables, em vau fer bullying!”. Però enmig dels trets mortals també va bramar: “Jo vaig néixer aquí, això ho faig pels estrangers de merda!”. I també: “Us odio, musulmans!“.

Ja un any abans de la matança Sonboly, fill d’un iranià, deia mal dels “estrangers inferiors, normalment amb arrels turcobalcàniques” i parlava d'”escarabats” que “executaré”. De manera arrogant, va titular el seu pamflet “Manifest” i va fer públic qui era el seu mentor: com a foto de perfil de WhatsApp utilitzava una foto de Breivik. Sonboly va cometre la matança en el cinquè aniversari de l’assassinat de Breivik a Noruega.

A la plataforma de joc virtual Steam, Sonboly navegava per fòrums que veneraven els perpetradors d’accions violentes i que encenien els ànims contra la “invasió massiva” de refugiats musulmans a Europa. Després de l’acció, un racista de l’estat nord-americà de Nou Mèxic que havia xatejat amb Sonboly va concedir a l’assassí de Munic el títol d'”eliminador de kebabs”. A final del 2017 aquell nord-americà va disparar en un institut a dos estudiants amb arrels llatinoamericanes. A un altre noi que també havia xatejat amb Sonboly la policia li va trobar instruccions per fabricar bombes casolanes i grans quantitats de munició per a armes de petit calibre. Hartleb, que ha descobert la vinculació entre el noi de Munic i l’assassí nord-americà, parla de “xarxes terroristes d’abast internacional”.

La plataforma Steam la gestiona l’empresa nord-americana Valve, que es va fer coneguda amb Counter-Strike, un videojoc brutal d’acció en primera persona. Valve és el líder del mercat en descàrregues de jocs d’ordinador, amb uns ingressos anuals aproximats de més de 4.000 milions de dòlars.

L’any passat l’empresa va sortir als diaris perquè a Steam va sortir un joc anomenat Active Shooter. Els jugadors podien assumir el rol d’un assassí que entrava en una escola a matar gent. Si ens fixem en el joc i en altres videojocs d’acció en primera persona, descobrim paral·lelismes amb el vídeo en directe que va enregistrar Brenton Tarrant. Què és virtual i que és autèntic? Les diferències es dilueixen.

Arran de les protestes, Valve va retirar el joc de la plataforma. I també es va desactivar el fòrum sobre actes de matances descontrolades. Però avui dia encara es poden recuperar elogis a assassins amb motivacions racistes. Un usuari de nom Gorgon escriu, per exemple, que “eliminaria” jueus i negres, i també: “Germans, iniciarem una matança global!!!”.

Alguns enalteixen l’atemptat de Christchurch com un “larping” molt emocionant. En aquest món del joc virtual, aquest terme prové de Live Action Role Playing, és a dir, joc de rol a la vida real. Fins i tot hi ha pàgines que publiquen classificacions de criminals racistes. En aquests rànquings Tarrant ocupa el número quatre; el número u és Breivik.

Evidentment, no pas qualsevol persona que hagi jugat, com Sonboly, més de 4.000 hores al Counter-Strike es converteix en un assassí. D’altra banda, la xarxa sovint funciona com un catalitzador d’idees tòxiques.

Fins a quin punt pot ser perillosa la ideologia islamòfoba a internet en connexió amb l’odi, ho posa de manifest el cas de Nino K. Pocs dies abans del Dia de la Unitat Alemanya del 2016 aquest noi va fer explotar una bomba casolana en una mesquita de Dresden.

Al seu ordinador K. recopilava mems d’internet, petites imatges amb frases xenòfobes. En una s’hi veu Déu, que en una cadena de muntatge envia persones a la Terra i diu: “Doncs bé, se’ns han acabat els cervells, ara només farem musulmans”. En un altre hi apareix un bot pneumàtic amb refugiats, acompanyat de la frase: “On és el tauró blanc quan se’l necessita?”.

K. també havia sortit al carrer per defensar les seves idees, amb el moviment Pegida. En una de les manifestacions d’aquest grup va pujar a l’escenari i va agafar el micròfon. Va cridar que Merkel “estén la mà a l’arma de destrucció massiva més gran del món, l’islamisme”. I va afegir que la cancellera haurà de respondre pels “actes contra el poble alemany”.

Va posar una inscripció a la seva bomba casolana que deia “Mosche” (com mesquita en alemany, però amb una sola e), i la va fer explotar just al costat de la porta del domicili de l’imam, on vivia amb la seva dona i els seus fills. Un tribunal va afirmar que K. donava per fet que es moriria, però ell ho va negar. En primera instància va ser condemnat a només deu anys de presó. “Per sort no va morir ningú”, diu l’advocada Kati Lang. Després de l’atac l’imam va marxar de Saxònia, i la família encara està traumatitzada.

“Després volarem una mesquita rere l’altra i en aquell lloc hi penjarem els porcs”, van escriure els terroristes de dreta d’Oldschool Society (OSS) en un grup de xat. Aquesta tropa de neonazis s’enviava fins a mil missatges diaris, i entre altres coses planejava atacs contra allotjaments d’acollida per a refugiats.

Abans, però, que es pogués produir un atac, l’Oficina d’Investigació Criminal d’Alemanya va detenir quatre presumptes quadres directius de l’organització. L‘Oficina per a la Protecció de la Constitució i la policia havien pogut infiltrar un confident als fòrums hermètics de l’OSS: una solució analògica per a un problema digital. “Si no haguéssim tingut accés al grup, no hauríem pogut desemmascarar-los”, diu un agent. El grup s’havia format originàriament a Facebook, abans de passar a un servei encriptat de missatgeria.

El grup Hooligans gegen Salafisten (‘hooligans contra salafistes’), o Hogesa, també es va formar en el si d’un grup radical de dreta a Facebook; i van acabar fent sortir milers de persones als carrers de Colònia. La policia va quedar totalment desbordada. En conseqüència, hi va haver desordres al centre de la ciutat i 45 policies van resultar ferits. Pel que sembla, la policia no havia detectat què s’estava coent a la xarxa i com desembocaria a la vida real. En una anàlisi confidencial l’Oficina Criminal del land de Rin del Nord-Westfàlia va arribar a la conclusió que el moviment no era “cap agrupació unitària”, sinó un “quadre heterogeni amb criminals de diversos espectres”. Els elements que els vinculaven: l’hostilitat envers l’islam, la por dels estrangers, la brutalitat i internet.

A les forces de seguretat els costa seguir el ritme de la nova evolució. Durant massa temps s’han fixat en les estructures, conegudes de fa temps, de l’escena d’extrema dreta. Vigilaven grups neonazis i partits, trobades d’aquest món i manifestacions al carrer. Però el perill terrorista de la dreta és més imprevisible d’ençà que internet s’ha convertit en el punt central de trobada. Al febrer, en un informe confidencial enviat al parlament alemany, l’Oficina per a la Protecció de la Constitució va lamentar que els últims anys “la revisió dels plantejaments del terrorisme de dreta” ha requerit “una major quantitat de personal i de treball”. Com que els potencials autors d’atemptats sovint no es movien per les estructures clàssiques de l’extrema dreta, han sorgit “problemes en la vigilància i l’exploració” per part dels serveis secrets.

El nou arquetip sol tenir uns 30 anys, sol ser home i, majoritàriament, abans no havia cridat l’atenció de les autoritats. Sovint s’ha construït la seva visió del món a partir de diversos elements ideològics, fragments esparsos i teories de la conspiració, tot vinculat a la dreta. L’odi es dirigeix sobretot contra els sol·licitants d’asil i els musulmans.

Per tant, el focus de la vigilància s’ha de centrar amb més intensitat “en les activitats a internet de l’extrema dreta, ja que és allà on hi ha alts riscos de radicalització, mobilització i conspiració”, segons es diu en l’informe confidencial dels serveis secrets. Investigadors com el politòleg Peter Neumann insisteixen a mirar el fenomen amb més deteniment. “Fins ara cap institució ni cap estudi no ha aclarit de manera concloent la relació entre els comentaris a internet i el comportament fora de la xarxa”, diu Neumann.

Una particularitat dels que odien l’islam és el nombre creixent de “ciutadans del Reich” i “preparacionistes” que es preparen per a un “dia X” en què farà fallida l’ordre estatal. Ells també desenvolupen la seva visió apocalíptica del món, sovint en xats tancats. Al mateix temps la policia topa una vegada i una altra amb dipòsits d’armes totalment reals. En el cas d’un “ciutadà del Reich” de Baviera es van trobar, al costat d’un revòlver carregat i una escopeta, bidons de plàstic plens d’aliments. L’home temia que els “musulmans ens agafin per sorpresa i que la policia i l’exèrcit no puguin aguantar”.

Per controlar exhaustivament internet, però, no hi ha prou personal. Si bé els departaments dedicats a l’extrema dreta dins la policia i l’Oficina per a la Protecció de la Constitució estan més ben equipats que els que s’ocupen de l’extremisme d’esquerra, en comparació amb els que investiguen el terrorisme islamista encara estan clarament en minoria. Des de l’11 de Setembre, la prioritat política ha estat clara: si parlem de perill terrorista, ens referim sobretot al que prové dels islamistes.

La col·laboració internacional també és complicada. Alemanya, per la seva història, té les lleis més estrictes pel que fa a l’agitació d’extrema dreta. “Justament en el món anglosaxó moltes declaracions a internet entren dins la llibertat d’opinió, mentre que a Alemanya s’han de perseguir judicialment”, diu un policia. “Per tant no tinc l’esperança de rebre informacions valuoses de l’estranger, pel que fa a neonazis”. En canvi, ja fa temps que les autoritats tenen clar que els líders de l’extrema dreta a Alemanya tenen contactes internacionals.

L’Oficina d’Investigació Criminal d’Alemanya ha reaccionat a la nova amenaça de la dreta i ha augmentat el nombre d’agents que investiguen. El nou cap de l’Oficina per a la Protecció de la Constitució, Thomas Haldenweg, vol ampliar el departament per a l’extremisme de dreta un 50%. I ara el fiscal general alemany intervé més aviat en cas de sospites de terrorisme de dreta, com va passar darrerament a Chemnitz, on extremistes de dreta murmuraven sobre una “guerra civil” en un xat conspiratiu.

Brenton Tarrant en el moment de la detenció

Alts càrrecs de l’Oficina per a la Protecció de la Constitució temen, tanmateix, que es puguin formar noves estructures del terrorisme de dreta a Alemanya. “Hem d’estar atents”, diu el líder d’una oficina regional. “Segons la nostra valoració, el nombre potencial de militants és considerable. Possiblement només cal un sol succés com a guspira inicial per desencadenar actes de gran violència”. El fracàs col·lectiu en la detecció a temps del “món clandestí nacionalsocialista” no s’ha oblidat. I el ressò de l’atemptat de Christchurch entre els extremistes de dreta alemanys alimenta aquesta preocupació.

El que passa si es perd de vista durant massa temps el perill dels criminals d’extrema dreta es pot observar als EUA: segons les dades de la Lliga Antidifamació, els criminals d’extrema dreta han matat des de l’11 de setembre del 2001 considerablement més persones que qualsevol altre grup terrorista. L’any 2017, el primer de Donald Trump, prop del 60% dels atacs terroristes als EUA van ser motivats per una ideologia d’extrema dreta, racista, antisemita o homòfoba. El 2006 la base de dades Global Terrorism Database va comptar als EUA només sis atacs; el 2017 ja n’eren 65, que van costar la vida a 95 persones. D’aquests atacs 36 es van atribuir a grups de dreta, els quals van suposar onze víctimes mortals.

Aquest augment de la violència de dreta en els últims deu anys es deu a un bon nombre de raons: l’elecció de Barack Obama, el primer president negre dels EUA, ha alimentat els racistes com cap altre fet. Al mateix temps durant anys s’han desatès fòrums d’internet en què els extremistes de dreta s’han pogut organitzar sense ser controlats. Finalment, l’elecció de Trump ha creat el clima social que fa possible que les xarxes d’extrema dreta, fins ara ben organitzades, emergeixin de les profunditats d’internet als carrers dels EUA.

A començament del 2017, quan la nova dreta radical dels EUA de sobte va arribar a les universitats i als centres de les ciutats, la imatge que presentava era una cosa inhabitual. Havent passat tants anys a internet, sovint vinculades estretament al món dels videojocs, les noves figures de la dreta semblaven personatges de ficció. Portaven cascos de moto, armadura i alguns gorres amb el lema “Make America Great Again“. S’anomenen alt-right o dreta alternativa.

La majoria no són terroristes. Però tampoc són “molt bona gent”, com va voler fer creure el president Trump després de les marxes nazis de Charlottesville. Molts estan completament disposats a exercir la violència.

Als EUA l’escalada de violència que condueix a disparar, posar bombes i matar gent es realitza en dues etapes. En la primera, apareixen populistes i agitadors. Persones com el president nord-americà, que va defensar els manifestants de dreta a Charlottesville i que ha definit de tal manera els agitadors d’extrema dreta que ara el que fan ja no és un tabú. En la segona fase, la gent del moviment alt-right es passeja pels carrers amb pals i alhora concedeix entrevistes a la premsa.

A poc a poc la distància respecte al terrorisme es va fent petita. Després de les marxes neonazis a Charlottesville el director de l’FBI, Christopher Wray, en una compareixença al Congrés, va explicar que la seva institució investigava prop de mil casos de sospitosos de terrorisme nacionals. Això són, va afegir, tants casos com els suposats membres d’Estat Islàmic.

L’evolució dels EUA es pot considerar una anticipació del que pot passar a Alemanya. Ja hi comença a haver els primers indicis. “Volem la guerra civil total”, es diu en un correu electrònic enviat a un potencial terrorista.

El missatge xifrat, enviat el juliol passat, continua dient: “El nostre punt fort és tant la violència i les matances com la propaganda que propicia aquesta violència i aquestes matances”. Violència per a la preservació del poble, unaguerra racial, d’això es tracta. Per a això calen tants homes com sigui possible. “Esperem col·laborar a llarg termini amb tu, una col·laboració que en un futur pot anar més enllà de la propaganda”, escrivia el reclutador, i acabava amb una fórmula de comiat habitual en període nazi: “Sieg Heil!(‘Visca la victòria!’) Salutacions!”.

El mail es va redactar en un alemany sense faltes, sens dubte el va escriure un nadiu. La identitat del remitent no està clara. L’únic que se sap és que la persona és membre de l’Atomwaffen Division d’Alemanya, una branca de la xarxa neonazi nord-americana Atomwaffen Division (AWD).

L’organització es va fundar l’any 2015 en el fòrum especialitzat d’internet Ironmarch.org. Primer l’AWD només era coneguda per iniciats afins a internet, i es considerava un fenomen de les xarxes. Però en aquell espai virtual l’organitza genera seguidors iguals que l’assassí de Christchurch: homes joves que no en tenen prou amb els durs comentaris d’internet, sinó que també estan disposats a actuar a la vida real, és a dir, a assassinar.

De moment als EUA ja han mort cinc persones víctimes d’homes joves procedents de l’entorn de l’AWD. Per exemple, l’estudiant jueu i homosexual Blaze Bernstein, que presumptament va ser assassinat l’any passat en un parc de Califòrnia pel membre de l’AWD Samuel Woodward. Woodward, excompany de classe de la víctima, actualment està sent jutjat per assassinat als EUA. La fiscalia parla d’un delicte d’odi; l’advocat de Woodward diu que el seu client té un trastorn psicològic. Als seguidors de l’AWD els és igual, ells han idealitzat l’autor, ha nascut un nou model a seguir.

El món de l’AWD és sorprenentment semblant a la visió trol de Brenton Tarrant: una barreja tòxica de fanfarrons frustrats, guerrillers d’internet ideologitzats i fanàtics psicològicament làbils. Les accions d’assassins o d’altres criminals d’extrema dreta, tant se val en quin indret del món, són celebrats a internet pels seguidors de l’AWD, en fòrums coneguts per la gent d’aquest món, amb un humor que menysprea els altres éssers humans. “Creu en alguna cosa. Encara que això signifiqui sacrificar-ho tot”, escrivien simpatitzants de l’AWD en un mem poc després de l’atac a Nova Zelanda sobre una foto del seu nou heroi, Brenton Tarrant. A sota hi havia posat el logotip de Nike amb el seu eslògan: “Just do it” (‘Fes-ho i ja està’).

És igual que siguin atacs, assassinats o massacres: tot el que perjudica la societat actual és celebrat per l’AWD. Es diu expressament que es busquen imitadors. “Volen que el trencament de la societat”, diu l’expert en extremisme Keegan Hankes, del Southern Poverty Law Center d’Alabama, que fa anys que estudia aquest grup neonazi. “Tant se val que els traficants de drogues venguin més material o que els bancs facin fallida, ells volen promoure qualsevol tipus de desastre o destrucció”. Els objectius de l’AWD són molt semblants als de l’assassí de Nova Zelanda: mitjançant atacs cal provocar una guerra civil, la “raça blanca” contra la resta, i per aconseguir-ho s’hi val tot.

En xats de l’AWD circula un Manual de Resistència Blanca. Un dossier de 340 pàgines en què s’insta a l'”oposició sense líders” i que explica com fabricar bombes. També s’esmenten els objectius ideals per atacar: centrals d’energia, dipòsits d’aigua potable, antenes de telefonia mòbil, és a dir, les infraestructures crucials de la societat.

D’aquesta manera es van desenvolupant bombes de rellotgeria humanes, sovint sense que la policia o els serveis secrets ho detectin. Amb entre vuitanta i cent membres als EUA, aproximadament, l’AWD no és cap moviment de masses, però tindria conseqüències fatals minimitzar aquest entorn considerant-lo un mer fenomen d’internet. A final de febrer l’FBI va detenir el presumpte membre de l’AWD Benjamin Bogard a Texas. En un vídeo en què el jove porta una màscara d’una calavera, el noi branda una escopeta. “Agafa l’escopeta, posa’t a la vorera, carrega, apunta i dispara! Heil Hitler!“, diu Bogard a la càmera.

Segons informacions de la premsa nord-americana, a través d’internet el noi va buscar informació per fabricar bombes i també fotos del terrorista Dylann Roof, que el 2015 va matar a trets nou negres durant una missa a Charleston, a Carolina del Sud. D’ençà de l’atac l’autor dels fets és una figura venerada dels combatents de dreta a la xarxa, i l’assassí de Christchurch també l’esmentava en el seu “manifest”.

Les activitats de l’AWD fa temps que no es limiten als EUA; l’escena s’ha internacionalitzat i, per tant, és pràcticament impossible de controlar. L’agitació contra jueus, homosexuals, negres i musulmans té lloc en plataformes especialitzades com Discord o Wire i serveix per reclutar nous simpatitzants per a una nova xarxa mundial. Actualment ja hi ha ramificacions de l’AWD o grups pròxims a la xarxa al Regne Unit, els Països Baixos, Austràlia, el Canadà i Alemanya.

Al juny l’Atomwaffen Division d’Alemanya va publicar un vídeo de propaganda. Davant una bandera amb una esvàstica, un emmascarat insta a la “lluita final fins a la destrucció”, que “aviat arribarà”. Al novembre seguidors de l’AWD van amagar prospectes de propaganda en llibres d’una biblioteca universitària de Berlín. Als papers es pot llegir “Estudiants alemanys! Deixeu de maltractar els vostres cervells al servei dels enemics del poble!”. Sobre una imatge de dues persones emmascarades i armades hi ha impresa una adreça de correu electrònic per posar-s’hi en contacte.

L’Oficina d’Investigació Criminal i l’Oficina per a la Protecció de la Constitució d’Alemanya van intercanviar impressions sobre el vídeo de l’AWD alemanya i la fiscalia a Frankfurt investiga el cas per difusió de mitjans de propaganda d’organitzacions contràries a la constitució. De tota manera, nou mesos després de la publicació del vídeo encara no se n’ha pogut identificar els autors. Responent a una interpel·lació de Die Linke, al juliol el govern alemany va explicar que en el cas de l’Atomwaffen Divisionno hi havia indicis per considerar-la una organització terrorista.